Si algú ha marcat vàries generacions de músics de La Lira actual ha estat Pepita Giné. Per la meva edat no vaig tenir ocasió de ser alumne seu abans que Octavi es fes càrrec de la banda i de l'Escola. Recordo un estiu que Octavi, a l'inici de curs, va dir-li a ma mare que aquell curs hi havia una nova professora de solfeig i de teoria, i que era Pepita Giné. Ma mare es va alegrar de la notícia, la coneixia de feia temps. L'alegria no era en va.
Pepita ens ha ensenyat teoria i solfeig amb alegria. Les classes a l'antiga Escola eren entretingudes. El grup d'alumnes també era una variable en aquesta equació de bon ambient a l'aula, evidentment. Ens ensenyava teoria notant-se que allò era una passió per a ella. Ves si no, si algú t'explica els modes grecs amb la cara que ho feia Pepita! Treballar, treballàvem però, ens divertíem. A solfeig anàvem cantant amb l'acompanyament del vell piano marró, en aquella aula amb terra antic, em una habitació plena de cadires al llarg de cada una de les parets. I ens fixàvem com cantava qui teníem davant. I quina nota li posaven en aquella llibreta de notes tan característica d'aquells temps.
Pepita ens acompanyava al piano als exàmens d'instrument. I per preparar l'acompanyament els caps de setmana anàvem a casa seva o a la seva garriga en cap de setmana, passant tardes de dissabte tocant i escoltant Weber, Mozart, Schumann o d'altres.
En especial recordo una cosa de Pepita, un moment determinat. Un any a Santa Cecília va cridar-me quan érem al carrer després de la missa. Va fer venir el seu pare amb ella per presentar-me'l i dir-li "este és lo meu millor alumne". Amb perspectiva això és una cosa que agrairé tota la vida, malgrat que aleshores més aviat em va fer vergonya.
+ GNU FDL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada