L'AVE ha arribat avui a Girona. Dia de treure pit per a Alícia Sánchez-Camacho i els seus companys del PP, malgrat que no és per estar orgullós presentar
un projecte inacabat com una gran fita per a Catalunya. Si tinguéssim millors trens, sense ser necessaris AVE, segur que les coses anirien millor. Però, els successius governs espanyols s'han dedicat a fer quilòmetres i quilòmetres d'AVE, projectes faraònics, cars, a la cerca del rèdit electoral. Els catalans hem d'estar agraïts de tenir Barcelona unida amb Girona i Figueres amb AVE, no amb França, amb preus menors que els regionals que arriben a les Terres de l'Ebre, on no s'atura ni un trist Euromed. Per cert, el PP de l'Ebre està molt callat.
He vist a la televisió l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella, parlant d'austeritat en el projecte de candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2020. Austeritat i candidatura als jocs olímpics, ho sento però, són conceptes incompatibles. Teòricament els Jocs costarien 1600 milions d'euros. Això és la teoria, la pràctica ja veuríem. Llegeixo que qualsevol dèficit dels Jocs l'assumirien les Administracions. Els inversors privats poden estar tranquils, vaja, el diner públic sempre disponible. De moment sabem que els esforços per aconseguir els Jocs Olímpics s'han de pagar, segur que no són pocs diners i, si un cop més no s'aconsegueix la fita, seran diners tirats. Així es fan les coses a Espanya.