Avui hem anat en cercavila tocant fins casa mon nebot Pau, per donar-li la benvinguda a la banda. Com és habitual, Octavi ha dirigit unes paraules als pares -mon germà i ma cunyada- i familiars, d'agraïment, de benvinguda i d'esperança en el futur musical i personal de Pau. Unes paraules que han estat emocionants i que per la part que em toca agraeixo molt.Octavi ha recordat en les seves paraules quan allà al 1981 va arribar a La Lira i es va trobar amb unes quantes famílies, entre les quals la família Zaera, implicades en la formació dels seus fills, implicades en la Lira, les quals li van facilitar la feina acabat d'estrenar com director i mestre. Perquè Octavi sempre ha estat "lo mestre" i sempre ho serà.
Recordo aquella sala al primer pis de l'antiga escola. Pepita Giné encara no havia arribat a La Lira i tota la feina la feia Octavi. Més tard arribà Pepita i la teníem a ella per a solfeig i teoria i a Octavi per a l'instrument. Vaig aprendre clarinet amb Octavi fins que vaig passar a fer el grau superior al Conservatori de Barcelona però, recordo molt bé l'època de La Lira. Quan sortida de l'escola o de l'institut ma mare m'esperava al cantó del que era la Unió, amb el clarinet, per no perdre temps i arribar a l'hora a classe. Una mica d'estudi abans que ens toqués, la classe, els llibres amb les dates marcant la lliçó per al proper dia, la lliberta de notes... I rivalitat sana per veure qui treia millor nota, sobretot a les classes de solfeig, que les fèiem escoltant-nos uns als altres.
Octavi, a més del mestre, ha estat un directori exigent que sempre ha volgut anar a més, i així es reflecteix en la trajectòria de La Lira. Per La Lira sempre amunt, diu l'himne. La gent més gran segur que recordarà els assajos de canya, tocant un per un per decidir qui tocaria i qui no aquell fragment al concert. I ningú no es volia quedar fora, tothom es preparava el paper amb consciència. Ara les coses han canviat. Els temps són diferents i cal adaptar-se. Però, l'esperi de superació, l'exigència, continuen.
Vaig sortir a la banda l'any 1984. Dies com avui em porten els bons records d'aleshores, el record dels pares a casa preparant-ho tot per rebre la banda, la cerimònia de la benvinguda i el ràpid que passa tot i queda ja per al record. Com sovint recorda Octavi, la societat actual no és precisament una societat que destaqui pel compromís que demostren pares i fills en tirar endavant els seus estudis de música, la seva formació com persones i una entitat com La Lira. Per això, la benvinguda d'un músic en ple segle XXI ha d'omplir-nos de joia, ha d'esperonar els pares a seguir fent força perquè la criatura esdevingui un gran músic i persona, que Pau segur que ho serà. I tant de bo d'aquí uns anys puguem celebrar l'arribada a la Lira de la nostra filla Júlia.
+ GNU FDL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada