divendres, 25 de setembre de 2015

Com veig els del NO #independència #27s2015

Units guanyem. Plantem cara. No diríem que aquesta sigui l'actitud per atreure els catalans cap a Espanya, per atreure els catalans cap al PP. La incongruència de demanar la unió i al mateix temps invocar una acció rotunda com la de plantar cara, resumeix molt bé com governa el PP. Des de fa anys que es dediquen a maltractar Catalunya però, en alguns moments volen fer-se els simpàtics. Cinisme, molt ben reflectit en el seu eslògan de campanya.

Per una Catalunya millor en una Espanya diferent. Miquel Iceta. Sentit comú. El PSC parla d'una Catalunya millor, cosa que se suposa que tots els partits volen, i ens vénen a dir que si guanyen, ho serà en una Espanya diferent. Però, com de diferent? Les eleccions espanyoles encara han d'arribar. No se sap com quedarà el PSOE però, grans canvis respecte Catalunya no s'esperen. I si hi ha canvis potser siguin a pitjor, juntant-se PP i PSOE. La tercera via socialista, un futur incert que depèn de les eleccions espanyoles. El PSC, fent la campanya del PSOE.

Una nova Catalunya per a tothom, diu Inés Arrimadas. Sembla que assumeixen que aquestes no són unes eleccions autonòmiques qualsevol. L'ombra d'Albert Rivera, inexplicable no-candidat. Com el PP, presenten una Catalunya irreal, en temes com la llengua, esdevenint la marca blanca del PP.

La Catalunya de la gent. Catalunya sí que es pot, la marca blanca de Podemos, partit que ha fagocitat ICV i EUiA, en benefici propi, de cara a les eleccions espanyoles. Coleta morada querer convencer catalanes que ellos nos tratarán mejor pero nosotros saber que al llegar a Madrid todo cambiar. La seva tercera via, com la del PSC, confia en un futur a Madrid sense el PP, amb unes forces que permetin un referèndum a Catalunya per definir la seva relació amb Espanya. Ja se sap que quan el problema català ha passat a Madrid pesen més els problemes estatals.

La força del seny, diuen els d'UDC. El seny català, tan estimat pels governs de Madrid i que ens estava dient que volien catalans com Pujol, que demanaven però, amb límits, per acontentar els fidels i donar marge al govern de l'Estat per poder dir que no havien cedit davant dels nacionalistes. Pujol, un líder caigut. Duran, el del Palace, l'abanderat del seny darrere d'Espadaler, amb un futur polític que, com molt bé va caricaturitzar el Polònia, potser ha arribat a la seva fi. Ells defensen també la tercera via, aquell camí que no està definit i que depèn de la bona voluntat de Madrid, i també són un partit de dretes que ara ha oblidat, quan critica Junts pel sí, que fa quatre dies estaven governant la Generalitat.

Veurem diumenge en quin grau aconsegueixen convèncer l'electorat i si són decisius en el futur del país.