dilluns, 11 de juliol de 2016

El protocol fa enfadar el públic a l'Auditori

Situació compromesa la d'ahir diumenge a l'Auditori. Abans de començar la nostra part del concert, La Lira, parlaments. Varis polítics i càrrecs de la Generalitat, amb representats de diverses entitats, entre els quals el propi president de la Federació Catalana de Societats Musicals (FCSM). El llarg de l'escenari ocupat entre càrrecs públics i representants de les entitats. El públic, amb 2 hores de concert al cul. Els 3 primers parlaments amb consignes genèriques al voltant de la cultura i de les bandes de música. Palla. El quart i cinquè més reinvidatius. El cinquè, el president de la FSCM. Un parlament llarg, tenint en compte que el concert ja anava per les 2 hores, com deia abans.

El fet és que des del públic algú va interrompre el president demanant-li que volia escoltar la banda ja. I va continuar, no sense certa sorpresa. La interrupció va tornar a produir-se més endavant en veure que la cosa continuava allargant-se. Quan el president va argumentar fent referència al respecte pels músics la protesta va ternir adhesions amb algun xiulet. Perquè la gent, senyors, volia continuar amb el concert. Un concert, per cert, per al qual havien pagat entrada. Pocs o molts diners però, pagant.

Situacions així són violentes. Sap greu que passin quan intervé el president de la FCSM i no durant les intevencions de directors generals i altres polítics que parlen en termes genèrics de les bandes de música, de la cultura però, que el seu govern, igual que ha passat sempre, no valora la música de banda com caldria. Els fets no acompanyen les paraules. De fet, en la música en general a Catalunya tenim molta feina pendent. Només val veure com els estudiants de música de l'Ebre es plantegen marxar fora de Catalunya per cursar graus superiors perquè la matrícula, entre altres coses, és moltíssim més baixa que aquí. I parlo de centres públics.

Deia que situacions així són violentes però, no deixen de ser necessàries. No pot ser que per culpa del protocol ens haguem d'empassar discursos buits de contingut per regalar-nos les orelles, veient desfilar pels escenaris càrrecs polítics, com si tinguéssim l'obligació de rendir-los homenatge per fer la seva feina. No la tenim. Seria demagògia però, a qualsevol se'ns podria acudir pensar que a nosaltres no se'ns reconeix la nostra feina i que si tinguéssim algun càrrec i no fóssim treballadors rasos, podríem jugar a les medalles i pujar en algun escenari i fins i tot fer algun discurset.

A veure si serveix d'alguna cosa i quan es programen actes els actes protocolaris ocupen l'espai imprescindible i no se n'abusa.